Entrades
Señora de rojo sobre fondo gris, de Miguel Delibes
Trobada: 25/01/2011
Valoració mitjana: 3.6 (6 màxim)Assistents: 22
La tertúlia ha comptat amb la participació de Ramón García Mateos, professor de Llengua i Literatura a l’IES Cambrils i director de l’Antena del Coneixement de la URV.
La conversa, després d’una introducció a la vida i l’obra de Miguel Delibes, que ha incidit en la seva manera d’escriure així com en el seu compromís intel·lectual i ecològic, ha girat al voltant de l’obra triada com a lectura.
Primer s’ha parlat sobre el paral·lelisme entre la protagonista de l’obra i l’esposa de Delibes, morta 17 anys abans de la seva escriptura i publicació. I el Ramón García ha fet una comparació amb l’obra Paula, d’Isabel Allende, perquè totes dues expliquen una història familiar perquè aquesta no caigui en l’oblit , però en el cas de Delibes es fa des de la contenció i la idealització mentre que en el cas d’Allende es fa des de l’emoció dels sentiments.
Precisament un des aspectes més controvertits de la lectura ha estat aquesta idealització de la dona protagonista, aquesta persona que tot ho fa bé, que no dóna importància, o almenys així ho fa veure, a la seva malaltia per evitar sofriment als que l’envolten; en definitiva i en paraules de Delibes: Con su sola presencia, aligeraba la pesadumbre del vivir.
Per acabar la tertúlia es va llegir un fragment que parla de llibres i lectura: “Amaba el libro, pero el libro espontáneamente elegido. Ella entendía que el vicio o la virtud de leer dependían del primer libro. Aquel que llegaba a interesarse por un libro se convertía inevitablemente en esclavo de la lectura. Un libro te remitía a ptro libro, un autor a otro autor, porque, en contra de lo que solía decirse, los libros nunca te resolvían problemas sino que te los creaban, de modo que la curiosidad del lector siempre quedaba insatisfecha...”
2 comentaris :
Vaig agafar el llibre amb molta il·lusió, perquè tot el que havia llegit del Delibes m'havia agradat força, però aquest només començar-lo vaig veure que l'estructura era la mateixa, salvant les distàncies, de "Cinco horas con Mario" i això em va decebre. A partir d'aquí ja vaig perdre la il·lusió. No cal ni dir que està molt ben escrit i quan vaig saber que era un homenatge a la seva muller morta em va semblar perfecte, però em va quedar aquella coseta que volia que em sorprengués.
Fa temps vaig llegir aquest llibre i ara quan l’he vist com a lectura del club d’adults, perdoneu, però no m’he pogut estar de fer un petit comentari.
A vegades quan llegeixes un llibre en el pas del temps allò que et queda és només el tema, la seva trama., però en aquest cas la malaltia i la manera de viure-la, que va abocada a la idealització de la dona, per a mi no és l’eix bàsic. La raó és simple, ja que desprès d’anys de la seva lectura allò que tinc en el record és la SENSIBILITAT i la SENZILLESA, així en majúscules que et porten en el seu llenguatge a través del relat.
Noteu que Delibes és un dels meus autors més estimats??? Sens dubte un gran encert com a lectura
R.V.
Publica un comentari a l'entrada