Massa felicitat, d’Alice Munro
Trobada: 27/04/2015
Valoració mitjana: 5.6 (6 màxim)
Assistents: 7
La tertúlia, que ha comptat amb el suport de l’Antena del Coneixement de la URV, ha estat dirigida per Rosa Ma Vilella, llicenciada en Dret i en Humanitats, i que ja ha participat en altres trobades del Club de Lectura Adult.
La lectura proposada era el recull de deu contes al que dóna títol el darrer relat: Massa felicitat. Tothom ha coincidit en l’habilitat de Munro per retratar l’ànima humana. Al seus contes, que no superen les trenta pàgines, hi trobem unes vides retratades amb una prosa exquisida i elegant. Els hem anat recordant tots i destacant-ne aquelles particularitats que ens l’han fet més proper o sentit que els altres, i aquí sí que ha desaparegut la unanimitat. Uns s’han decantat per la situació límit en què es troba una dona gran a “Radicals lliures”, d’altres per la crueltat dels infants a “Joc de nenes”, però tots hem tornat a coincidir en el trasbals interior produït per les històries que s’hi narren i en què a sota de l’aparent quotidianitat de la història hi amaguen les sorpreses més terribles.
També hem parlat de l’estructura narrativa, que no és lineal, sinó que ens porta a fer diversos salts en el temps, però que no fan feixuga la lectura , sinó que et mantenen alerta sense donar-te una sensació de complicació.
La destresa literària d’Alice Munro ha fet que s’hi estableixi un paral·lelisme amb Txékhov ja que en els seus contes aconsegueix construir un petit món i dotar-lo d’una gran intensitat.
Finalment comentar que l’autora en presentar-li l’obra al seu editor li va explicar que esperava que els lectors no trobessin les seves històries massa dures, que no els havia pensat així, que tan sols era perquè tot el que ella sabia de la vida ja era així. I aquesta és la sensació que ens ha quedat després de la seva lectura: són contes valents i inquietants, reals com la mateixa vida que moltes vegades ajunta maldat i tendresa, desgràcia i esperança.
Alguns dels fragments destacats van ser:
La biblioteca de la universitat era un espai alt i bonic, dissenyat, construït i pagat per gent que creia que aquells que seien a les llargues taules davant de llibres oberts –fins i tot els que tenien ressaca, els adormits, els ressentits i els perplexos- havien de tenir espai per damunt d’ells, plafons de fusta fosca resplendent al seu voltant i alts finestrals, amb màximes llatines als muntants, a través dels quals poguessin mirar el cel. Durant uns anys, abans de començar a fer de mestres d’escola, a treballar o a cuidar nens, havien d’estar-se allà unes hores. I ara era el meu torn, jo també havia de ser-hi. (pàg. 96)
Cada any, quan ets petit, et converteixes en una persona diferent. Normalment és a la tardor, quan tornes a entrar a l’escola, que ocupes el teu lloc en un curs superior i deixes enrere el desordre i l’apatia de les vacances d’estiu. Aquí és quan t’adones del canvi amb més força. (pàg. 197)
“Recorda sempre que, quan un home surt d’una habitació, deixa enrere tot el que hi ha a dins”, li ha dit la seva amiga Marie Mendelson. “Quan és una dona qui en surt, s’emporta amb ella tot el que ha passat a dins.”(pàg. 263)
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada