Us recomano

PEP ALBANELL  acaba de publicar Les fantasies del nàufrag, una obra que retrata la seva infantesa a La Seu d’Urgell, el poble on va anar a viure amb la seva família (de Vic) quan ell era petit.

La sensació de trobar-se sol, d’haver naufragat en terra estranya, l’acompanya bona part de la infància i la manera de trobar-hi consol és a través de la lectura. Els primers llibres que llegeix són els que agafa prestats de la classe dels “hermanos” a La Salle, i queda ràpidament fascinat per Robinson Crusoe, amb qui se sent plenament identificat.

La lectura, que acabarà sent molt plaent, en un principi se li representa amb dificultat: “Vaig acabar de llegir aquest primer paràgraf d’allò més desconcertat. Acabava de llegir un fragment d’una obra escrita en un idioma que entenia perfectament i havia arribat al final i no n’havia entès res. Com era possible? És que era ruc, jo?”. El petit Josep va tornar a llegir el fragment prestant més atenció (mindfulness, que en diríem ara), i el va entendre perfectament. I d’aquí a submergir-se en la més variada col·lecció de clàssics de la literatura juvenil tot va ser un.

Les prestatgeries de l’escola se li van fer petites i va haver de recòrrer a la biblioteca, alli  la senyora Poch va guiar-lo a la recerca principalment de llibres sobre nàufrags, que eren els que més li agradaven.

L’amor als llibres, a la tradició oral (hi ha entremig contes, rondalles, històries…) i a les biblioteques impregna aquest llibre de principi a fi, però també hi trobem moltes altres anècdotes vivencials de la infantesa d’un nen a les primeries del franquisme, que m’han resultat encantadores.

Us el recomano perquè és una lectura agradable, que traspua amor pels llibres i amb la qual segurament us trobareu diverses vegades apuntant un somriure en veure el món a través dels ulls (de les ulleres) del petit Josep.

I abans d’acabar aquesta recomanació, i com que estem celebrant l’Any de les biblioteques, us proposo la lectura d’aquest fragment sobre la biblioteca de la Seu d’Urgell i la seva entranyable bibliotecària, la senyora Poch:

“Ni ho sospitava, jo, que les biblioteques fossin una meravella tan increïble. Tot aquell munt de llibres a la meva disposició. Allà hi havia lectura per a anys i anys! No me l’acabaria.

-         Per cert, m’has de donar el nom i els cognoms. A mi em pots dir Poch, senyora Pilar Poch…

Aquell vespre vaig arribar tard a casa, però em vaig salvar de l’esbroncada de la mare quan li vaig mostrar la sol·licitud per al carnet de la biblioteca. Ella mateixa me’l va signar. I aquell mateix vespre vaig poder començar a llegir la sensacional novel·la de Jules Verne que la bibliotecària, fent una excepció, em va deixar endur abans que fos un lector oficial de la biblioteca”

Rosana Andreu