Llibres recomanats

Acabo de llegir La primera estrella del vespre de Nadia Ghulam i Javier Diéguez i  vull compartir amb vosaltres la meva lectura. Per això deixeu-me que primer de tot expliqui a grans trets la biografia de l’autora, ja que  la seva obra té un caràcter molt autobiogràfic.

La Nadia Ghulam va néixer a Kabul (Afganistan) al 1985 i va patir una guerra civil i posteriorment les conseqüències del règim talibà. Amb 8 anys cau greument ferida per una bomba que va esclatar a casa seva i va haver d’estar ingressada durant dos anys a un hospital. Es va acabar la guerra i es va instaurà el règim talibà, que no permetia que les dones treballessin. Això era greu per a moltes famílies, com era el cas de la Nadia, ja que el pare tenia problemes de salut i el seu germà gran havia mort. En aquestes circumstàncies La Nadia va decidir amb només 11 anys jugar-se la vida i fer-se passar per un noi per treballar i mantenir els pares i dues germanes petites. Va viure d’aquesta manera durant uns 10 anys!!!Des de 2006 la Nàdia viu amb els seus pares adoptius a Badalona, on va arribar per rebre tractament mèdic per pal·liar les ferides de la guerra.

 Com veiem la vida de l’autora és sens dubte un exemple de valor i superació i tota la seva obra gira al voltant de les seves situacions personals. El secret del meu turbant, guanyador del premi Prudenci Bertrana 2010; Contes que em van curar (2014), amb el recull de les narracions que li explicava la seva mare a l’hospital mentre va estar ingressada; i ara amb la primera estrella del vespre la Nadia fa un viatge de retorn a Afganistan per explicar-nos com viuen i senten les dones d’aquell país.

La novel·la s’inicia en un viatge de retrobament familiar per la mort de la tieta Sha Ghul. Aquest fet puntual i l’esperança del retrobament amb la seva cosina Mersal ens portarà a un altre país on els seus costums, la seva realitat, és molt diferent a la nostra occidental. Coneixerem l’Afganistan d’abans de la guerra, on les dones eren molt més lliures i una vida desprès, on ha hagut unes passes enrere en els drets de les persones i en especial de les dones.

No vull recrear-me explicant les situacions viscudes per a les dones que ens explica Ghulam, perquè a la fi el llibre no està explicat des de la rancúnia i la por,  sinó que respira un realisme i una admiració per a les verdaderes heroïnes, les dones que aconsegueixen viure dia a dia en condicions gens favorables a l’Afganistan.  

Rosana Villagrasa