Infantils recomanats

FERRARA, Antonio. La Mestra és un capità. Barcelona: BiraBiro, 2016. I2 BIR

“No puc més. De debò. Avui no tinc forces. Avui, és que no els suporto. Veig com s’esvaloten i no dic res, no em queda ni un fil de veu, avui. Mira-te’ls. Són dimonis, aquests, no són criatures. Uns dimonis que fan sisè de Primària. Vint-i-cinc dimonis amb banyes, cua i força. Prou, n’estic més que farta. Però qui m’hi obliga? Jo vull fer de venedora, de cambrera, de secretària, de pizzera, vull treballar a la gossera. Fer el que sigui, menys de mestra. Aquí el que cal és un capità dels carrabiners, i no una mestra...”

Així comença aquesta confessió que resulta si més no xocant ja que estem avesats a que hi hagi coses que només es puguin dir en privat. Segur que tots som conscients de la duresa de la professió, a la que no ajuda gens alguna actitud sobreprotectora dels pares ni tampoc la manca de recursos tan bàsics com el paper per imprimir les fitxes que han de fer els alumnes. 

El relat en primera persona d’aquest dia a dia de la mestra, que expressa la seva frustració i una certa hostilitat en veu alta, i que a més no es pot plànyer gaire ja que en arribar a casa ha de tenir cura de la família –assumint sense cap recança el paper tradicional de la dona- resulta “políticament incorrecte” però té la seva gràcia i segur que molts adults ens hi sentirem identificats d’alguna manera. Tanmateix hi ha un gir narratiu que fa que la mestra en qüestió passi de semblar una ploramiques a una heroïna: “la mestra és un guardià, una avançada, un sentinella. No pot abandonar la posició” i a veure els aspectes positius dels seus alumnes “l’Alícia que balla lleugera, lleugera... en Carles que pinta com si fos Caravaggio... la Rafaela que canta com una sirena, etc” i és aquí on m’ha grinyolat la història ja que en el seu inici m’havia fet pensar en un personatge una mica pervers, a l’estil de Roald Dahl, però potser és que com diu Francesc M. al blog El covallibres: aquest llibre no ha estat pensat perquè el llegeixin nens, sinó mestres. 

De tota manera doneu-li una oportunitat, té fragments força divertits i unes fantàstiques il·lustracions d’Anna Laura Cantone. Igual us agrada molt, m’ho direu?

Tastet 

MCCARNEY, Rosemary. El Camí a l'escola. Barcelona: Joventut, 2016. I 37 MCC

“Segurament t’agrada anar a l’escola. Encara que de vegades tinguis un mal dia, si no poguessis anar mai a escola, no la trobaries a faltar? Saps que hi ha molts i molts nens a to el món que els encantaria anar a escola, però no poden?

Així comença aquest àlbum il·lustrat que ens va explicant amb textos breus i precioses fotografies el camí que molts nens, de l’anomenat tercer món, han de recórrer per arribar a l’escola, si hi poden anar ja que alguns han d’ajudar les seves famílies treballant. Els camins que ens va mostrant són gairebé tots força dificultosos ja que s’han de creuar muntanyes, rius o espais glaçats i la manera de salvar aquests obstacles és ben rudimentària la majoria de les vegades –un cable, unes canyes de bambú lligades- En d’altres la dificultat no és solament de trasllat sinó de les condicions en què es troba l’escola –malmesa per un tifó o un terratrèmol, sense aigua ni pupitres- però “l’important és arribar. El viatge sempre valdrà la pena!”.

M’ha agradat molt la proposta d’aquest àlbum que ens pot servir per valorar la importància de l’educació i l’esforç i el compromís que molts infants estan disposats a fer per aconseguir-la. Penso que nosaltres que tenim tan fàcil l’accés a l’educació, si el comparem amb els dels infants del llibre, caldria que ho poséssim en valor.

L’autora, Rosemary McCarney, dirigeix l’equip de Plan Internacional a Canadà. Aquesta organització internacional de protecció dels drets de la infantesa és de les més antigues i extenses del món i lluita per acabar amb la pobresa global. Part dels beneficis obtinguts per la venda d’aquest llibre seran donats a la campanya «Per ser nena» de Plan Internacional.