Novetat recomanada

Llibre més que actual i recomanable d’una escriptora nigeriana, Chimamanda Ngozi Adichie. Deixeu-me fer cinc cèntims de la seva biografia. Filla d’un professor d’estadística de la Universitat de Nigèria i d’una secretària de la mateixa Universitat, va passar la seva infantessa a la ciutat de Nsukka, al voltant d’aquest centre. Als 19 anys es trasllada a Estats Units amb una beca per estudiar comunicació i ciències polítiques a Drexel, Filadèlfia. Va continuar els estudis a Connecticut, on es va graduar al 2001. En aquesta ciutat va escriure la seva primera novel·la “Purple Hibiscus” que va rebre el premi Commonwealth Writer's Prize for Best First Book  La seva segona novel·la titulada Half of a Yellow Sun també va obtenir a més de molt bona crítica el premi britànic Orange Broadband Prize for Fiction al 2007. També ha publicat una col·lecció de relats curts i més tard la novel·la Americanah que va rebre també un premi del National Book Critics Circle Award.  

Dona molt involucrada amb la situació social. Com ella mateixa diu, es veu de dues maneres com artista i com ciutadana i reconeix que aquesta última vessant la viu d'una forma molt compromesa. Us recomano llegir l’entrevista que li van fer al País Semanal. 

Porto escrivint un munt de línies i encara no us he dit el llibre que he llegit d’ella que ha sortit com a novetat aquest mes.... sorry!.

Segur que els usuaris de la biblioteca la coneixeu pels diferents assajos que tenim d’ella al voltant del món de la dona. Tothom hauria de ser feminista i l’últim que també tenim Estimada Ijeawele : manifest feminista en quinze consells, però com sabeu que m’agrada promocionar allò que costa una mica més de trobar, no us parlaré d’aquests sinó d’un altre titulat “Sobre el perill dels tòpics”.

Aquest petit llibre és una transcripció d’una xerrada que l’autora va fer al 2009 a TEDx Talk, en una sèrie de conferències sobre Àfrica. Deixeu-me que us escrigui un breu fragment per fer-vos una idea:

“L’any que vaig fer vuit anys , va venir un assistent nou. Es deia Fide i l’única cosa que la meva mare ens va dir d’ell era que la seva família era molt pobra. La meva mare enviava a la seva família moniatos, arròs i la nostra roba vella. I quan no m’acabava el sopar, la mare deia: “Acaba ‘t el  menjar! La gent com la família d’en Fide no té res”.

I, és clar, la família d’en Fide em feia molta pena.

Un dissabte, vam anar a visitar el seu poblet i la seva mare ens va ensenyar una cistella trenada molt bonica feta de ràfia tenyida que havia fet el seu germà. Em vaig quedar de pedra. No se m’havia acudit que ningú de la seva família sabés fer res. Només sabia que eren  molt pobres, així que m’havia estat impossible veure més enllà de la pobresa. La pobresa era l’única història que tenia d’ells.

Alguns anys després, em vaig recordar d’això quan vaig marxar de Nigèria per anar a la universitat als Estats Units. Tenia dinou anys. Quan em va conèixer la meva companya d’habitació nord-americana es va quedar de pedra. Em va preguntar on havia après a parlar anglès tan bé i es va quedar desconcertada quan li vaig dir que l’anglès era l’idioma oficial de Nigèria. Em va preguntar si podia escoltar el que ella anomenava la meva “música tribal” i es va quedar amb un pam de nas quan li vaig ensenyar la cinta de la Mariah Carey. I també donava per fet que no sabia fer servir una estufa.”

Són només unes 45 pàgines que t’atrapen totalment. Biografia, escriptura, cultura, política tot es barreja com passa realment a la vida, i amb una intenció meravellosa fer-nos pensar.

“Així doncs, aquesta és la manera com es crea la història única: es mostra un poble d’una sola manera, com una sola cosa, una vegada i una altra, fins que les persones es converteixen en això.

És impossible parlar d’una història única sense parlar de poder.”

A que entren ganes de llegir-lo???