Infantils recomanats

CHAMBLAIN, Joris. El Zoo petrificado. Barcelona: Alfaguara, 2017. IC DIA

“Cuando era pequeña me hice la promesa de que si un dia tenía un diario, comenzaría así. Me encanta leer historias y mis preferidas comienzan siempre con un “érase una vez...”

Aquest és l'inici de la primera de les aventures de Los diarios de Cereza, porta el nom de El zoo petrificado i va ser considerat el millor còmic infantil del festival d’Angoulême. 

Cereza és una noia d’uns 10 anys, curiosa i intel·ligent, a qui la seva mare ha regalat un diari perquè vol ser escriptora. Té dues amigues, la Lina i l’Erica, i com a referent a la senyora Jardines, novel·lista que resideix a la mateixa població i que ha passat per l’escola a fer una xerrada. Com ja us he dit és una noia curiosa, que observa els seus veïns i fa volar la seva imaginació fins que topa amb un misteri que intentarà resoldre amb l’ajuda de tots i que no us puc desvetllar.

M’ha agradat molt la barreja entre diari personal de la protagonista, pàgines en format de còmic que relaten el seu dia a dia i la investigació del misteri. Us el recomano molt especialment perquè és una història plena de tendresa, que parla directament al cor del lector i que pot tenir infinitat de lectures; ens podríem quedar en una lectura simplista de l’aventura però si ens descuidem la relació maternofilial, el respecte als animals, l’amistat, els somnis o l’esperança no li faríem cap justícia al llibre: és una joia, paraula de bibliotecària!

GRIMM, Jacob. Caputxeta vermella. Barcelona: Vicens Vives, 2017. I2 VVK

Coneixem l’editorial Vicens Vives pels llibres de text i les edicions amb suport pedagògic, però a finals del 2017 van decidir ampliar la seva línia editorial i dedicar també una línia de productes als infants. Es tracta de VVKids que aposta per la qualitat gràfica i de disseny i vol propiciar la lectura compartida en família.

Crec que tots coneixem la història de la Caputxeta vermella, la nena que s’endinsa al bosc per portar menjar a la seva àvia i es troba amb el llop. L’acabament de la història dependrà de la versió que escollim però darrerament s’opta per una versió més “bonista” i pel caçador que deslliura l’àvia i la neta. En aquest cas fins i tot es deixa lliure al llop perquè promet que no tornarà a molestar mai més. Serà perquè estan a favor de les segones oportunitats?

Us recomano la versió per les il·lustracions de Francesca Cosanti que t’atreuen des de la portada amb la caputxeta envoltada per la pell del llop –talment som si d’una serp es tractés- i mirant-se tots dos de fit a fit. Quan obrim el llibre ens trobem amb unes guardes que simulen una roba vermella i vellutada, com si amaguessin una joia que és el que trobarem amb les il·lustracions posteriors que us convido a descobrir.

Us recomano

Andrés Neuman és un jove escriptor argentí afincat fa anys a Granada que escriu poesia, novel·la i assaig i ha guanyat diversos premis literaris, entre els quals l’Alfaguara de novel·la l’any 2009 per l’obra que avui us recomano.

El Viajero del siglo és més de 500 pàgines de literatura amb majúscules. La història de Hans, un traductor viatger que arriba a Wandernburgo amb la idea d’estar-hi només uns dies. La seva visita, però, s’allarga molt més del que havia previst i en aquest temps coneix diferents persones que canviaran la seva vida, com un organiller que viu en una cova, un espanyol que també ha quedat “atrapat” per Wandernburgo i, sobretot, Sophie Gottlieb.

L’amor per Sophie és un dels grans temes de la novel·la, però també hi trobem reflectida la lluita de classes, l’amor per la literatura, apunts d’història europea, les diferents visions de la religió… i tot amb un estil literari impecable. Té fragments memorables i frases per a recordar. He triat per a fer un tastet la primera relació física entre Sophie i Hans, m’ha semblat meravellosa la veracitat amb què està tractada: no busqueu photoshop, no n’hi ha:

“Se palparon rodeando lo que ardía. Más que acariciar, las manos largas de Sophie leían. Sophie notó que Hans se esforzaba en no ser brusco y sintió ternura: a ella no le hacía ninguna falta esa delicadeza. Él la encontró más blanda de lo que había imaginado. Percibió cómo ella se le anticipaba, cómo sus reacciones no eran cándidas ni juveniles. A Sophie le pareció que, sin ser fuerte, él era tenso. Que sus contornos suaves recubrían una lejana musculatura. Empezaron a desvestirse con absoluta torpeza, como pasa cuando no se finge. Se levantó el aroma no necesariamente limpio de las pieles. El deseo se abrió en forma de válvula" (p. 276)

Rosana Andreu