Cercar

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andrea Camilleri. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andrea Camilleri. Mostrar tots els missatges

Novel·la recomanada

0 comentaris


CAMILLERI, Andrea. El joc dels miralls. Barcelona: Edicions 62, 2014

El comissari Salvo Montalbano arriba al seu 21è cas conservant totes aquelles característiques que ens el fan més humà i proper – el gust pel bon menjar i per la bellesa, especialment la femenina- i el seu esmolat instint per desentrellar casos difícils,  malgrat l’ensurt inicial que ens provoca la lectura de les primeres pàgines:

estava assegut, nu de pèl a pèl, en una mena de cadira que recordava perillosament una cadira elèctrica, amb dos braçals de ferro als canells i dos més als turmells d’on sortien tot de fils que anaven a para a un armari de metall farcit de quadrants, manòmetres, amperímetres, baròmetres i llumetes verdes, vermelles, grogues i blaves que s’encenien i s’apagaven sense parar. Al cap hi duia un casc com els que els posen a les senyores a les perruqueries per fer-los la permanent...

-És una conxorxa!-es posà a cridar-. Em voleu fer passar per boig! –Encara no havia acabat la frase que la porta s’obrí de cop i comparegueren dos infermers alts i grossos que l’engraparen sense miraments. Ell va començar a clavar coces a dreta i esquerra mentre insultava tothom i aleshores...  

Sort que aquest ensurt només es deu a que el meu comissari preferit es veu obligat a passar un reconeixement mèdic, per avaluar la seva salut mental. Aquest fet el posa de molt mal humor i es barreja amb l’arribada d’uns nous veïns i l’inici d’un nou cas. 

El nom del cas fa referència a La dama de Shangai, d’Orson Welles: Una vegada vaig veure una pel·lícula d'Orson Welles en què hi havia una escena que passava dins d'una habitació que totes les parets eren miralls i així la gent no sabien on paraven, es desorientaven i es pensaven que estaven parlant amb la persona que tenien a darrera. Doncs em fa l'efecte que ara ens volen fer la mateixa, arrossegar-nos a una habitació feta de miralls. I és que l’esclat d’unes bombes col·locades en llocs absurds, trets disparats no se sap per qui ni amb quina intenció, anònims que contribueixen a la confusió i una veïna casada, guapa i molt interessada –aparentment- en el comissari  van generant una intriga on res és el que sembla en un primer moment i que et manté absolutament enganxat a la lectura.

Tal i com ja suposareu, en Montalbano arribarà a aclarir tot aquest joc de miralls pertorbador, sense poder evitar algun dany col·lateral i fent-nos passar uns moments deliciosos amb els seus gustos gastronòmics  –arancini, cannoli, rogers, etc-  o aportant diversió en les converses amb Catarella.

En fi, tant si sou fans d’en Montalbano com si no, no us la perdeu!
Rosa Ma Fusté




Share/Bookmark

Trobada del Club de Lectura Adult

1 comentaris

La novel·la negra d’A. Camilleri (Un gir decisiu)

Tertúlia del club de lectura
Trobada: 27/02/2012
Valoració mitjana: 5.2 (6 màxim)
Assistents: 19

La tertúlia ha comptat amb la participació de Ramón García Mateos, escriptor, poeta, professor d’institut i director de l’Antena del coneixement de la URV a Cambrils.

La conversa ha girat al voltant de la literatura policíaca, dels seus inicis i la seva evolució tant a Europa com a Amèrica, així com de les seves diferències i similituds.

En Ramón García ens ha fet una explicació inicial, amb pinzellades de noms i dates que mereixen especial atenció, remarcant els orígens d’aquest gènere en els relats d’Edgar Allan Poe on apareix el primer detectiu Auguste Dupin. Al cap de quaranta anys apareixerà la figura emblemàtica de Sherlock Holmes i posteriorment, a l’època de la gran depressió, apareixeran els escriptors Chandler i Hammet que iniciaran el gènere negre americà.

Ha continuat parlant de grans escriptors que han conreat aquest gènere com Simenon, amb el personatge de Maigret fins que hem arribat a l’actualitat amb el boom de la novel·la d’intriga nòrdica, el precursor de la qual és Mankell i hem fet un repàs dels escriptors de novel·la d'intriga a la península: González Ledesma, Vázquez Montalbán, Lorenzo Silva, Giménez Bartlett, etc.

Després d’aquesta interessant introducció ja ens hem endinsat en l’anàlisi de l’obra de Camilleri i en les semblances o diferències amb altres autors i obres del mateix gènere.




La conversa ha servit per destacar l’amenitat de l’obra, la personalitat de Salvo Montalbano, que com altres protagonistes de relats policíacs comparteix amb ells la seva intel·ligència i intuïció, el caràcter compassiu i el ser un home culte i amant de la cuina. En aquest cas, però no hi ha un alter ego, com seria Watson en el cas de Holmes, sinó que hi ha tota una comissaria que podria exercir aquest paper en diferents vessants. El retrat social i la preocupació pels temes més punyents i d’actualitat també són presents en tota l’obra de Camilleri, que va fent créixer i madurar el seu personatge a través dels diversos embats de la vida.

També hem parlat i molt d’un altre gran detectiu, Carvalho, de Vázquez Montalbán, i dels paral·lelismes que es podrien establir entre aquests dos grans escriptors i els seus personatges, el nom d’un dels quals és un clar homenatge al cognom d’un dels escriptors.

I aquí teniu un petit tast de la sèrie de televisió:



Share/Bookmark