Entrades
CAMILLERI, Andrea. El joc dels miralls. Barcelona: Edicions 62, 2014
El comissari Salvo Montalbano arriba al seu 21è cas conservant totes aquelles característiques que ens el fan més humà i proper – el gust pel bon menjar i per la bellesa, especialment la femenina- i el seu esmolat instint per desentrellar casos difícils, malgrat l’ensurt inicial que ens provoca la lectura de les primeres pàgines:
estava assegut, nu de pèl a pèl, en una mena de cadira que recordava perillosament una cadira elèctrica, amb dos braçals de ferro als canells i dos més als turmells d’on sortien tot de fils que anaven a para a un armari de metall farcit de quadrants, manòmetres, amperímetres, baròmetres i llumetes verdes, vermelles, grogues i blaves que s’encenien i s’apagaven sense parar. Al cap hi duia un casc com els que els posen a les senyores a les perruqueries per fer-los la permanent...
-És una conxorxa!-es posà a cridar-. Em voleu fer passar per boig! –Encara no havia acabat la frase que la porta s’obrí de cop i comparegueren dos infermers alts i grossos que l’engraparen sense miraments. Ell va començar a clavar coces a dreta i esquerra mentre insultava tothom i aleshores...
Sort que aquest ensurt només es deu a que el meu comissari preferit es veu obligat a passar un reconeixement mèdic, per avaluar la seva salut mental. Aquest fet el posa de molt mal humor i es barreja amb l’arribada d’uns nous veïns i l’inici d’un nou cas.
El nom del cas fa referència a La dama de Shangai, d’Orson Welles: Una vegada vaig veure una pel·lícula d'Orson Welles en què hi havia una escena que passava dins d'una habitació que totes les parets eren miralls i així la gent no sabien on paraven, es desorientaven i es pensaven que estaven parlant amb la persona que tenien a darrera. Doncs em fa l'efecte que ara ens volen fer la mateixa, arrossegar-nos a una habitació feta de miralls. I és que l’esclat d’unes bombes col·locades en llocs absurds, trets disparats no se sap per qui ni amb quina intenció, anònims que contribueixen a la confusió i una veïna casada, guapa i molt interessada –aparentment- en el comissari van generant una intriga on res és el que sembla en un primer moment i que et manté absolutament enganxat a la lectura.
Tal i com ja suposareu, en Montalbano arribarà a aclarir tot aquest joc de miralls pertorbador, sense poder evitar algun dany col·lateral i fent-nos passar uns moments deliciosos amb els seus gustos gastronòmics –arancini, cannoli, rogers, etc- o aportant diversió en les converses amb Catarella.
En fi, tant si sou fans d’en Montalbano com si no, no us la perdeu!
Rosa Ma Fusté
