Novetat recomanada

Mireu, he entrat a buscar informació sobre “Morder la manzana” i he trobat un article publicat el 21 de juliol, pel diari “El mundo”. Sabeu quin títol han posat?  “Leticia Dolera, el feminismo impulsa su carrera, pero enfría su matrimonio”. En fi... quina manera més ximple d’utilitzar una conjunció adversativa. Sense comentaris, encara que aquest simple fet ensenya la necessitat, sí, sí, necessitat que tenim de lectures que ens ensenyin a lluitar contra la “normalitat” de moltes situacions de la nostra vida diària que malauradament encara ens toca viure.

El llibre m’ha encantat i, creieu-me, el seu èxit es més que merescut, ja que hi ha moltes raons per enganxar-se a la seva lectura.

L’autora, Leticia Dolera, a través de les experiències personals, de la trivialitat del dia a dia: xerrades amb amigues, entrevistes de feina, visites mèdiques, etc., ens va obrint els ulls a una sèrie de temes que tenim tant empassats que potser trobem normals quan no ho són ni molt menys. Deixeu-me citar un exemple que he trobat colpidor de la conversa amb una amiga també actriu:

- Bueno, entonces ¿cuál era el problema de la cadena tras el visionado?

- Mis tetas
- ¿Qué?

- Sí, sí.

- ¿Cómo que tus tetas?

- Que tengo pocas.

(La solució que li donen és posar-se sostenidors que omplen i continuen parlant):

- He  ido a mi camerino y por el camino no podía dejar de pensar en esa reunión de altos cargos con traje y corbata viendo atentamente el capítulo de la serie que acaban de producir y en el que han invertido bastante dinero, comentado... ¡el tamaño de mis tetas! En un despacho, tía, hablando del tamaño de mis tetas. No de cómo lo hago o si le doy credibilidad al personaje, ni del guión, ni del ritmo de la serie o la música, yo qué sé... No. Tienes a unos ejecutivos de la televisión en un despacho que se han gastado una pasta en un proyecto que va a ver toda España, y lo que comentan tras el visionado es ¡el puto tamaño de  mis tetas! Y perdona por lo de puto.

Després de  posar-se el sostenidor especial al camerino la cap de vestuari per consolar-la li diu:

-“Carla, que tú eres guapíssima, eso está claro, es solo que ellos quieren que la imagen de la prota sea “MÁS MUJER”.

(Sense comentaris)

L’autora ha fet un buidat interior molt valent explicant moltes situacions personals delicades, com l’assetjament que va patir de petita,  que ens ajuden a comprendre com d’instaurat està el patriarcat a la societat. 

Maltractaments, prostitució, assetjament sexual, violacions.... conseqüències d’una societat patriarcal que evidentment tracta la seva sexualitat de la mateixa forma amb arquetips sexistes que ofeguen la realització de la dona.

Altres trets que m’han agradat del llibre són les constants referències bibliogràfiques, tant de llibres clàssics infantils sobre la igualtat de gènere, com de clàssics del feminisme: El mito de la belleza de Naomi Wolf, El segundo sexo de Simone de Bauvoir, La mística de la feminidad de Betty  Friedan, que per cert, sabíeu que va patir maltractaments del seu home?...uf!.

Gràcies a la seva lectura he descobert el terme de la "sororidad", concepte que gràcies a Déu he intentat aplicar sempre i ara, voilà! he descobert que té nom i a més t'ofereix exemples de com posar-la en pràctica.

Per cert, coneixeu el Test de Bechdel? Unes preguntes bàsiques que serveixen per valorar la representació de la dona al cinema.  I si continuem amb el mateix tema descobrireu el greuge comparatiu a nivell comercial de la protagonista d’Star Wars, Rey. 

Interessant la bibliografia que afegeix i com no podia faltar d’aquesta autora una selecció de pel·lícules dirigides per dones que tenen perspectiva feminista o protagonistes interessants.

"Morder la manzana" és un relat valent i sincer, ple de futur, on Leticia Dolera assumeix les paradoxes que vivim constantment les dones i les transforma en reptes de superació personal.

Deixeu-me acomiadar amb una frase del llibre que crec que tanca perfectament la idea que ha volgut transmetre Dolera:

“Toca pues mirar hacia dentro y deconstruirse para construirnos de nuevo desde un prisma sin estereotipos. De esa forma, mujeres y hombres seremos más libres. “

                                                                                                      Rosana Villagrasa Andrés