La seva primera incursió en el tema del carlisme va ser amb “Anjub. Confessions d’un bandoler” que encetava aquest tema, tot i que amb una altra vessant. Aquí el protagonista és un bandoler, no un cabdill militar, però tots dos comparteixen un instint i un atzar que els portaran a convertir-se en llegendes o mites. També comparteixen un mateix paisatge vital, el de les Terres de l’Ebre, i aquí si que caldria agrair a l’autor que incorpori aquests paisatges a l’univers literari; i que ho faci amb tot el que comporta, una identitat pròpia, una manera de parlar, de viure i un context, a la vegada que incorpora també un substrat, diguem-ne màgic, a les històries que ens explica.
La força del paisatge, els personatges de carn i ossos, les històries de la gent corrent, del poble, que va patir una època especialment cruenta i de lluita fratricida, ens fan viure la història intensament. I també ens fan pensar en episodis més recents de la nostra història, aquest enfrontament periòdic que treu el pitjor de cadascú i que enfronta germans amb germans o pares amb fills.
És una novel·la difícil de classificar en un gènere concret: històrica, biogràfica, integrada en una mena de realisme màgic... per la que plana la figura sempre important d’un personatge que encara recorre les Terres de l’Ebre i el Maestrat, encara que sigui com “un espectre”.
