Novetat recomanada

Desprès de llegir “Nosaltres en la nit” he entrat al catàleg per mirar d’agafar en préstec algun altre llibre de l’autor. Amb això suposo que ja us podeu imaginar de quina manera  m’he enganxat a la seva lectura i com, en un sospir, he anat passant les 150 pàgines del llibre.

La trama de la novel·la comença amb una proposta que fa l’Addie Moore, una dona de 70 anys vídua des de fa temps  al seu veí Louis Waters que també està en la mateixa situació:

“Et volia preguntar si t’agradaria venir de vegades a casa per dormir amb mi.

Què? Com vols dir?

Vull dir que tots dos estem sols. Fa molt de temps que estem sols. Anys. Jo em sento sola i penso que potser tu també. Em preguntava si voldries venir i passar la nit amb mi. I parlar....”

La relació que s’estableix entre les dues persones fa que ens plantegem moltes i moltes coses.  És curiós veure com la revisió de les dues vides que es van explicant (relacions anteriors , les il·lusions que tenien per les coses, les seves feines....), amb la visió del pas del temps cobren una altra dimensió. Segurament en aquesta visió té molt a veure el fet que l’autor, Kent Haruf,  escrigués aquesta novel·la just després que al febrer de 2014 li fos diagnosticat un càncer terminal i que aconseguís enllestir-la just abans de morir amb 71 anys.  Aquest fet li dona un caràcter a la novel·la peculiar on la profunditat banyada d’una senzillesa constant és la clau.

L’Esser humà és un ésser social i la comunicació és una de les nostres necessitats bàsiques. Potser per aquesta raó el relat es sosté gairebé a través del diàleg, majoritàriament entre els dos protagonistes, encara que hi ha d’altres personatges al relat. Cap d’ells apareix de forma fortuïta, ja que tots tenen un paper primordial a la història. Els fills, el net Jamie, la veïna Ruth i el poble amb uns quants personatges secundaris donen vida a cada pàgina. La majoria són plens de perjudicis, alguns d’ells ens ensenyen la mort, d'altres la decepció, la solitud, el sacrifici, l’esperança, l’acceptació...

Ups.... M’he de reprimir,  sinó vaig explicant, explicant i en un tres i  no res arribaríem al final del llibre i és clar, no us vull privar de descobrir per vosaltres mateixos com acaba.