Novetat recomanada

Creieu-me és una petita joia, així que si teniu ganes d’una bona lectura profunda us el recomano.

 Una obra d’art és potser aquella que t’obre a diferents mons i et planteja preguntes sense contesta que cadascú ha de cercar al seu interior. Es com si caminéssim i anéssim cap a una casa, amb el concepte particular que tinguem, i l’art fos aquella clau vital que ens ajudés a mirar a través de les finestres per a descobrir quelcom etern en la humanitat.

El hombre sin talento compleix tots aquest requisits i ens recorda, sens dubta que el còmic és art.

Les característiques especials de l’autor, i el fet que aquesta obra tingui un cert caire autobiogràfic fan inevitable que ens aturem a explicar 4 pinzellades de la seva vida. Yoshiharo Tsuge neix a Tòkio l’any 1937 i ja de molt jove li van diagnosticar problemes mentals que van fer que no es pogués relacionar normalment. Els seus inicis com a dibuixant són al 1954 i a partir dels anys 70 les seves obres són considerades clàssics per la seva innovació i singularitat dins del món del manga, èxit que es va consolidar als anys 80. De manera sobtada, diuen que per un “disgust” al veure una traducció al francès precisament d’aquesta obra a l’any 1987 va deixar de dibuixar per sempre. Ho va abandonar tot i viu entre la pobresa i la depressió.

Les seves publicacions es podrien catalogar en 3 grups, tots tres marcats pel caràcter oníric i surrealista. El primer bloc estaria inspirat en els viatges, el següent en els somnis i l’últim de caràcter autobiogràfic, on estaria aquest llibre, “El hombre sin talento”.

Si volgués descriure el llibre en una sola paraula, aquesta seria sens dubte “IMPACTANT”. La misèria que acompanya a tots els personatges, el pessimisme que derrota, els dibuixos... Quan estava llegint-lo no feia més que marcar amb paperets que retallava les pàgines que m’impactaven per compartir-les amb vosaltres, però creieu-me de seguida em va faltar paper!!  

Un altre ítem que trobem durant la lectura del llibre són els canvis a la societat japonesa. La lluita constant entre el Japó tradicional i la influència occidental. Us poso només part d’un diàleg:

 “Es una frivolidad propia de nuestro tiempo rechazar todo lo tradicional japonés. En cambio, si se trata de algo occidental, aunque sea una porquería, todo el mundo lo considera moderno...Reivindicando el respeto del individuo y de la personalidad, lo que hacen es ceder a las tendencias más egocéntricas de la cultura occidental....Para disimular su ignorancia utilizan conceptos como la diversidad de valores y empañan la esencia de las cosas. A la reflexión sobre su esencia prefieren su afirmación. El mundo enloquece. .... Solo domando el ego se puede salir de situaciones complicadas. El pensamiento filosófico oriental con su profunda sabiduría es el único capaz de salvar al ser humano”

I desprès d’aquest discurs a la següent vinyeta es veu una dona dormint que es fa un pet (no comment).

Dins del llibre surten un ventall de personatges, ja a través de les històries que expliquen o a través de la relació directa amb el protagonista. Creieu-me són tota una mina de simbolismes per gaudir.

El pessimisme ho envolta tot, fins i tot  veiem com el fill del protagonista el salva quan intenta... suïcidar-se? O simplemet volia volar? O potser és el mateix?

L’autor mira de sobreviure i aquest intent colpidor impregna totes les págines:

"- abandonarlo todo. ¿qué querrá decir eso exactament? Podría ser la solución para existir y no existir al mismo tiempo.

- Es un poco como esa actitud tuya de ocultar tu talento. ¿Acaso no es eso esfumarse? Jugando a ser inútil, logras apartarte de la Sociedad.

"Hablan de respetar la diversidad, pero en cuanto uno se sale del camino establecido todos le dan la espalda”.

"Qué se puede esperar del futuro? Aparte de envejecer en silencio...."

No sé vosaltres però desprès de la lectura potser és per plantejar-se....Veritablement aquest home és boig, o a nosaltres ens falta un polsim de bogeria per viure?

Si us agrada el manga llegiu-lo, és tot un clàssic, i sinó us va el còmic, perquè no començar amb una joia literària?

                                                                                                                            Rosana Villagrasa Andrés