Novetat recomanada

Aquest mes tenim com a novetat la novel·la de Robert Seethaler, Tota una vida, traduïda a una trentena d’idiomes i nominada al Man Booker Internacional Prize. Només a Alemanya se n'han venut un milió d’exemplars!! I després de llegir-la he de dir que no m’estranya, ja que és un breu relat que arriba a l’ànima amb la seva senzillesa.

La vida de l’Andreas va passant de manera lineal a través dels nostres ulls, tant sols fa uns salts temporals al començament i al final del llibre, força significatius.

Podria explicar-vos que Andreas Egger arriba a la vall de petit; quan la seva mare mor el porten a casa dels seus tiets on el marginen i el maltracten fins arribar a deixar-lo coix. Amb els anys es veu prou fort per plantar cara al seu maltractador.

...”L’Egger, doncs, va acabar allà dret, fitant les muntanyes. Era l’única imatge que li quedava de la infantesa i la va conservar tota la vida”.... En els seus primers records després d’aquests es veia amb uns vuit anys, despullat i prim, penjat del jou. Les cames i el cap li bambolejaven just per sobre el terra, que pudia a pixat de cavall, mentre apuntava el culet blanc cap al fred de l’hivern i en Kranzstocker li clavava una pallissa amb una vara d’avellaner”...

També podria dir-vos com comença a treballar en l’empresa que munta funiculars, com viu la guerra i els 8 anys com a presoner a Rússia.

“(un presoner)... i li agradava riure. Reia de la neu que  li picava a la cara i reia dels crostons de pa, durs com la pedra, que els buidaven d’un sac sobre la plataforma de càrrega. Amb aquell pa, seria millor construir-hi unes bones cases, opinava, i reia tan fort que als dos guàrdies russos se’ls encomanava el riure. De vegades saludava les velletes que furgaven els cadàvers coberts per la neu a la recerca de peces de roba que es poguessin aprofitar, o bé de menjar. Si ja ets de camí a l’infern, val més que riguis amb el dimoni, deia. No costa gens i fa les coses més suportables.”

“Al cap d’unes quantes setmanes, l’Edgger va deixar de comptar els morts, que enterraven en un bosquet de bedolls darrere el camp. La mort formava part de la vida, com el florit del pa. La mort era la febre. Era la gana. Era l’esquerda a la paret de al barraca per on bufava el vent hivernal”...

O potser, explicar-vos que coneix l’amor....

“De sobte el va envair una mena d’angoixa pel fet d’estar allà assegut, al costat d’aquella dona tan coneguda i estranya alhora. Ella va moure el cos una mica cap endavant i es va posar les mans a la falda. A l’Egger li van semblar estranyament blanques i suaus. Impossible que només unes hores enrere haguessin tallat la llenya per a la llar amb una destral. Va estirar el braç i li va tocar l’espatlla, i tot i que encara li contemplava les mans blanques sobre la falda, va saber que la Marie somreia.”

O fer-vos cinc cèntims del seu retrobament amb la vall desprès de la guerra. Com s’ha d’adaptar i acaba treballant com a guia d’excursionistes.

“...Des del primer moment el negoci li va anar bé, de manera que l’Egger no va veure cap  motiu per tornar a acceptar feines brutes. Com abans, se solia llevar abans de trenc d’alba, només que ara, en lloc d’anar al camp, pujava a la muntanya i contemplava com sortia el sol. Al reflex de la primera llum, els rostres dels turistes semblava com si resplendissin per dins i l’Egger veia que eren feliços.”

Encara que segur que us estimeu més llegir els fragments per fer-vos una idea del llibre. L’existència de l’Egger, com veieu gira en torn a un eix fonamental, la natura, les muntanyes, la vall, sents com el personatge s’uneix de manera peculiar amb el paisatge que l’envolta. L’autor coneix molt bé aquestes sensacions, tal com ens explica en una entrevista:

“Cuanto más subes hay más tranquilidad y más silencio. Sientes el silencio de la montaña, del frío, de la nieve. Recuerdo esa sensación y la de soledad. Ese es el punto de partida de todo el libro, que no es autobiográfico aunque obviamente mucho de lo que cuento lo he vivido”.

Potser la genialitat d’aquesta novel·la radica en la senzillesa, en l’enllaç de la vida del personatge i la vida de la vall, la natura, utilitzant una sobrietat en el llenguatge colpidora.

"Va sentir un dolor agut al pit i va veure com el cos se li tombava lentament cap endavant i el seu cap acabava amb la galta sobre la taula. Va sentir el seu cor. I quan va parar de bategar, va escoltar atentament el silenci. Pacient , va esperar el nou batec. I quan va veure que no arribava, va capitular i va morir. “
                                        
                                                                          Rosana Villagrasa Andrés